Apartaments turistics | ||
Inici
| ||
 Jardins de Santa Clotilde | |
| A uns 150 mts de les nostres instalacions es troben els Jardins de Santa Clotilde. | |
 | Els jardins de Santa Clotilde es troben situats a Lloret de Mar, en un amfiteatre natural encarat cap al mar. Ocupen una extensió de 26.830 m2, amb l'explanada superior situada a 50 m d'alçada respecte del mar. En l'actualitat són propietat de l'Ajuntament de Lloret de Mar. A principis del segle XX, el doctor Roviralta va adquirir els terrenys per fer-hi una casa i uns jardins, el disseny dels quals va ser encarregat a Nicolau Maria Rubió i Tudurí qui, amb el temps, seria el máxim exponent del paisatgisme català. Els jardins de Santa Clotilde es van realitzar seguint el model del jardí renaixentista italiá: jardins esglaonats en terrasses, amb ámplies vistes exteriors i vegetació autóctona ordenada harmoniosament. Aquest jardí és un clar exponent de l’esperit del moviment noucentista català. L'equilibri entre espai, volum i color queda complementat per alguns elements ornamentals que configuren diversos punts d'interés, de gran bellesa estética. |
| Els elements del jardí | |
 | El jardí está format per un conjunt d’elements que básicament són: la vegetació, les escultures i l’aigua i també els paviments i el mobiliari. |
| La vegetació | |
 | A Santa Clotilde és important destacar el predomini de les espécies de clima mediterrani. S’utilitzen sobretot arbres i arbusts de fulla perenne, jugant amb les diferents tonalitats del color verd que ofereixen els pins, xiprers, cedres, entre altres, que contrasten amb els canvis estacionals que ofereixen els caducifolis com els til·lers o els àlbers. Un altre aspecte a destacar és l'ús de l’art topiari (retall sistemátic de les plantes) per crear espais arquitectónics. Un bon exemple són els impressionants xiprers en forma columnar o els parterres de pitòspor |
| Les escultures | |
 | Apareixen al llarg del recorregut del jardí creant diferents punts d’interés. Es troben grups escultórics relacionats amb l'aigua, com les sirenes en bronze de Maria Llimona a l’escala principal. A les places i miradors es troben busts d'inspiració clássica, sobre pedestals coberts d’heura. |
| L'aigua | |
 | Juntament amb els elements escultórics, fa de fil conductor del jardí i es poden destacar dues maneres de trobar-la: com a aigua en moviment (sortidors de l'escalinata principal i de l'estany superior) o formant làmines d’aigua (estanys situats en llocs estratégics com les places i terrasses). |
| El jardí en el paisatge | |
 | En els eixos principals del jardí (les tres escales que baixen vers la placeta central) i a l’esplanada superior, la vegetació pren una funció tant estètica com arquitectónica, alhora que escultórica. Les tanques vegetals formades per xiprers conformen parets que canalitzen la visió de l’espectador per remarcar diferents panoràmiques com la baixada vers el mar, potenciada amb la presència de les sirenes i els brolladors d'aigua. PeI que fa a la gran explanada superior d'accés a la casa, les immenses columnes i les altes parets, ambdues de xiprers retallats, creen un paisatge exagerat, de natura dominada. L'efecte teatral s’amplifica amb el joc de colors: blau del cel, verd permanent de la vegetació i blanc del terra, les escultures i els àlbers. A ambdós costats de l’eix principal, el jardí pren un aspecte més “natural”. Els parterres d’herba amb grups d’arbres dispersos, disposats en suaus pendents, fan de pont d’unió amb el paisatge exterior. Aquesta ordenació ofereix àmplies perspectives que es poden contemplar des de les placetes repartides pel jardí, sempre canviant segons el punt de vista de l'observador. |
 | El manteniment d'aquest paisatge precisa d'una constant aportació d’energia antròpica, retallant la vegetació, netejant i pentinant el terra… En trobar-se en un amfitearre natural, els jardins de Santa Clotilde ofereixen una àmplia panoràmica del paisatge exterior. EIs miradors damunt del penya-segat mostren una vista del paisatge marí i de bona part del litoral. La utilització d’alguna de les mateixes espècies que creixen en el paisatge circumdant fa que en ocasions sigui difícil descobrir on acaba el jardí i on comença el paisatge natural. |